Després de 14 setmanes de preparació meticulosa, a la fi va arribar el dia de l’Ultra Mallorca Serra de Tramuntana. Va ser un gran esdeveniment en tots els sentits, des del principi fins al final. Em va encantar, especialment la sortida i el primer tram nocturn: una festassa. Els primers quilòmetres els vaig fer acompanyada d’en Ramon, n’Aina, na Rosa i en Miguel, i després de Valldemossa poc a poc tots ens vàrem anar distanciant, seguint cadascú el seu propi ritme. En Miguel, que anava molt més fort que la resta, ja es va acomiadar a s’Esclop.
L’únic tram de la cursa que em va costar un poc va ser la baixada pels cingles de Son Rullan, anava amb na Rosa i li vaig dir que seguís pel seu compte, que el genoll em feia molt de mal. A l’avituallament de Deià vaig seure una estona, vaig menjar un plat de pasta, vaig prendre un antiinflamatori i vaig connectar el reproductor de música, fluixet, això sí, per no aïllar-me massa i poder continuar parlant amb els corredors i la gent que anava trobant pel camí. De mica en mica vaig anar recuperant l’energia, de cada vegada anava més ràpid, més ràpid.. pujant pel Barranc anava com una moto, al ritme de la música, i quan vaig arribar a la meta, després de més de 110 km pujant i baixant muntanyes, encara em quedava molta corda. Vaig fer un temps que mai m’hagués imaginat: 20 hores i 28 minuts.
A l’arribada, en Pau i en Vicenç em varen acompanyar a l’hotel oficial a Platja de Muro, vaig fer-hi el check-in, vaig pujar les maletes a l’habitació i sense aturar ni un minut vaig agafar el nostre cotxe per tornar a la meta a esperar a en Ramon. Sabia que no tardaria en arribar i, efectivament, poc després de les 23:00 h, va travessar la meta, molt content i en perfectes condicions també: una màquina!
Després d’assaborir breument l’ambientàs que hi havia a Pollença, vàrem anar cap a l’Hotel, a sopar un poc i a dormir. Tot anava perfecte. Malauradament, a mitja nit em vaig despertar marejada, vaig anar al bany i asseguda a la tassa del vàter em vaig desmaiar. No sé exactament que va passar però quan vaig recuperar la consciència, gràcies a en Ramon, em trobava estirada en terra amb un fort dolor lumbar a causa de la caiguda.
L’endemà, a l’entrega de premis que es feia al mateix hotel, quan em varen cridar per pujar al pòdium a recollir el 3r premi de dona balear, quasi plorava, no sé si de dolor o d’emoció. Com diuen la sarna amb gust no pica. I compartir pòdium amb la resta de corredors balears premiats, inclòs el mateix campió del món Tòfol Castanyer, ressuscita a un mort! També em va ajudar a recuperar-me l’abundant buffet de cloenda que vàrem compartir amb els organitzadors, voluntaris i corredors presents.
Em sap molt, molt greu que n’Olatz finalment no pogués participar-hi per feina i que n’Aina hagués d’abandonar a Sóller per un problema de butllofes als peus.
Vull donar públicament les gràcies a Pau i en Vicenç, n’Olatz i César, n’Aina i en Manolo, na Mireia i en Javier, a la meva mare i especialment a en Ramon, per haver-me ajudat a aconseguir el meu objectiu. També vull donar les gràcies a tots els voluntaris, molts d’ells bons amics (Fracisca Esteva, Caty, Asun, Toni Serra, Ramon Mulet, Kiko…) i a totes les persones que em veren estar animant durant la cursa (Rafa Medina, Joaquin Serrano, Joan Muntaner…) sobre tot en Biel Vallespir i la seva dona, responsables en bona part del meu accelerament final ;-).
L’enhorabona i gràcies també a tots els participants que no he esmentat, especialment a tots els qui varen aconseguir el seus objectius. Als que no, ànims! La pròxima vegada serà. Ara toca cercar nous reptes! I, com no, felicitacions i gràcies per als organitzadors d’aquesta excel·lent cursa: Esther Vidal, Dani Salas, Toni Contestí, l’incombustible speaker Vicky Pieniazeck i companyia.
GRÀCIES A TOTS. ENS VEIEM A L’ULTRA MALLORCA 2014!
