Aquest passat diumenge, en Ramon i jo hem participat en la Marató de les Muntanyes d’Artà. Tot i no tenir molt desnivell, és la cursa més muntanyera que hem fet mai i ens han fet anar per on no hi passen ni les cabres. Després de l’entrenament del cap de setmana anterior, ja esperàvem que seria dura, però el darrer cim, que no coneixíem, ha estat el més empinat i brut de càrritx. Sort dels bastons i les malles llargues.
Ens ha fet un dia preciós, però molt calorós. He sortit conservadora, amb l’únic objectiu de gaudir del dia i arribar a la meta en menys de vuit hores, el temps límit de la cursa. M’ha agradat molt el fet de pujar i baixar dos cims pel mateix camí, perquè això m’ha permès creuar-me tant amb els corredors que anaven just per davant meu, com amb els corredors que em veníem per darrera. També m’ha encantat compartir la cursa amb molts amics que he anat fent durant els últims dos anys als entrenaments i les carreres de muntanya.
Tira, tira, he anat recorrent quilòmetres sense cap problema. Cap a la mitja part, quan comença el camí de l’Esquena Llarga, badant amb les espectaculars vistes, he trabucat i he quedat tota estesa a terra, amb la barbeta a dos centímetres de les pedres. Gràcies als guants, he pogut amortir el cop i no m’he fet res més que un petit blau a la part baixa de la cama.
Després, a l’avituallament de l’Arenalet del Verger m’he trobat que ja no quedava aigua i he fet tot el tram de costa i fins a les Cases d’Albarca amb només uns 20 cl d’isotònic que em quedaven a la motxilla, patint un poc de sed. Sort que a les Cases d’Albarca, més o menys el punt km 31, he pogut recarregar els dipòsits i seguir amb moltes ganes cap a la meta. Als últims quilòmetres, vist que anava bé de forces i no em feia mal res, he accelerat i he començat a avançar alguns corredors.
L’arribada a la meta ha estat fantàstica. Tot i que he tardat 7 hores i 12 minuts en completar el recorregut, a la Plaça del Conqueridor i els locals del voltant, encara hi havia alguns espectadors i amics que m’han fet una rebuda molt emotiva. Després de descansar un poc, com que em trobava bé i comença va a agafar fred, he tornat enrere trotant per anar a cercar a en Ramon, que venia a la cua de la cursa i quan l’he trobat l’he acompanyat els últims metres fins a la meta. Ell, igualment satisfet per haver aconseguit el seu objectiu, també ha tengut una arribada molt aplaudida.
Dels 287 corredors inscrits, 246 han arribat a la meta, fet que ens dóna una idea de la duresa de la competició. No hi ha hagut cap incident greu, que jo sàpiga, però sí vòmits, rampes, torcedures de turmells, caigudes… Amb la dificultat de la cursa i la calor que ha fet, no és d’estranyar que hi hagi hagut bastants retirats.
Tenen el meu reconeixement tots els que ho heu intentat, els que heu arribat a la meta i especialment els guanyadors. Així com els més de 100 voluntaris, el club Atletisme Artà, Elitechip, Protecció Civil i totes les persones i entitats que ha fet possible aquest gran esdeveniment. Enhorabona i gràcies!
Deixant de banda l’inconvenient de l’avituallament de l’Arenalet, l’organització de la cursa ha estat perfecta i el recorregut insuperable: un 10! Aquí teniu algunes fotos realitzades per en Baldomero, d’Elitechip. I al final de tot un vídeo realitzat per un dels corredors, Ramon Mulet.
