El passat dimecres vaig acabar la cursa d’ultra-trail TDS, una de les més dures que tenen lloc en el marc de la setmana UTMB, entorn al Mont Blanc. La cursa té oficialment una distància de 145km i 9100 metres de desnivell positiu, tot i que finalment varen ser alguns més. És una cursa especialment dura per l’extenuant llargada i verticalitat dels ascensos i la interminable distància entre avituallaments. Has de fer front a ascensos de mes de 1500 metres seguits, sense descans, i a pendents d’una verticalitat del 30%. I has d’anar carregat de menjar i beguda perquè estàs moltes hores entre avituallaments. El pitjor és que surts a les 00:00 hores de la matinada i passes dues nits sense dormir, una odissea. Sobre un total de 1774 corredors, només 1072 varen acabar la cursa i 702 es varen retirar o no varen arribar a temps als talls horaris.
En el meu cas, es va fer encara més complicat pel fet que al principi de la cursa no vaig voler forçar per les lesions que arrossego des de gener i em vaig trobar amb moltes cues i retencions durant les primeres 8 hores, molt frustrant. Vaig passar pel primer tall en la posició 1668, i vaig arribar a la meta en la posició 514. Això em va impedir dur un ritme regular, com a mi m’agrada.
Una altra dificultat va ser atendre un client i fer algunes feines urgents amb el mòbil mentre pujava la duríssima ascensió al Fort de la Platte: és el que té portar sempre la feina a sobre, fins i tot en carrera!
Però no tot van ser dificultats: va fer bon temps, no va ploure ni va fer fred i vaig poder menjar força, mantenint els nivells d’energia de principi a final. Citant textualment i en anglès un fragment d’una publicació recent de Kilian Jornet, el rei d’UTMB: “Eat, eat and eat more. An ultratrail is an eating challenge while running and hiking on nice places.” I la veritat és que això de menjar, menjar i menjar més ho faig força bé: m’agrada tot el que donen 😉
Després de les cues i les feines urgents, vaig passar molt de gust durant les hores centrals del primer dia, especialment per la mítica zona alta de Le Passeur de Pralognan, el Chemin de Curé, el Pas d’Outray, amb els seus llacs i zones tècniques, fins que es va tornar a fer de nit. El tram nocturn entre Hauteluce i Col de Joly es va fer etern, un infern. I més endavant a la darrera pujada cap al Col de Tricot, a trenc d’alba, m’adormia dreta tot caminant, només pensava en estirar-me i dormir una estona, fins que el sol de les 9:00 em va espavilar. Però arribant a les Houches, a uns 10km de la meta, vaig començar a tenir un dolor fort al bessó esquerre que no havia tingut mai abans i em vaig preocupar. Vaig decidir que caminaria fins a la meta, per no fer trencadissa, i en aquest tram em varen avançar bastants corredors, fet que em va desanimar. No obstant, en arribar al centre de Chamonix en Ramon i alguns amics de Mallorca em varen animar a fer un últim esforç i vaig arrencar a córrer oblidant el mal al bessó fins a la meta, encoratjada per l’abundant i efusiu públic que caracteritza aquest esdeveniment.
M’havia fet un planning d’unes 39 hores i al final varen ser només 37, dues hores menys del previst. Però he de confessar que vaig anar molt concentrada sense fer fotos ni perdre ni un minut i en acabar estava un poc enfada amb mi mateixa per no haver gaudit més de la cursa sense estar tant pendent del rellotge. I em vaig prometre que mai mes faria una cursa de dues nits sense dormir. Però com ja em varen dir les meves amigues i companyes de club que em feien el seguiment online, després de dormir molt i veure que no hi havia cap lesió, només sobrecàrregues, l’endemà ja ho veia tot diferent i no descarto repetir l’any que ve!
En Ramon, per la seva banda, també ha quedat molt content d’haver completat la cursa ETC en la posició 654 sobre 774, amb una distància oficial de 15 km i 1300 metres de desnivell positiu, incloent una vertiginosa pujada de 750 metres positius en tan sols 3km, el que suposa una verticalitat del 25%.
Hem passat la setmana gran del Trail Running Internacional a Chamonix cada any des del 2015, fins i tot l’any del Covid, a vegades participant en les curses i a vegades simplement per gaudir de l’ambient i les muntanyes. I sempre hem fet moltes excursions per la zona i compartit moments inoblidables amb amics de les illes i d’altres que hem anat fent allà mateix. Enguany han estat “los migueles” i les seves entranyables famílies, en Pep Nieto i companyia, na Maria Antònia Bonet, en Sebastià Oliver, en Llorenç Verger, en Santi Díaz, en Guiem Coll i altres. Menció especial per a en Roman Morell que ha completat la seva sisena UTMB 170k, la distància reina de l’esdeveniment.
Aquí teniu els enllaços als post dels anys anteriors:
- 2015: UTMB 2015
- 2016: Viatge al Mont Blanc i cursa UTMB 2016
- 2017: UTMB 2017
- 2018: Chamonix Mont Blanc 2018: finishers TDS i bona companyia
- 2019: Volta al Mont Blanc seguint el traçat UTMB: 171,5km i +10.042m de desnivell positiu
- 2020 (any COVID): Una setmana a Chamonix per sisè any consecutiu
- 2021: Ultra Trail del Mont Blanc 2021: 41 hores i 11 minuts “non stop”
I a continuació teniu algunes fotos d’enguany.
El meu Track de la cursa TDS
| Elapsed Time | Moving Time | Distance | Average Speed | Max Speed | Elevation Gain | Calories Burned |
|---|---|---|---|---|---|---|
|
37:04:31
hours
|
37:04:28
hours
|
154,15
km
|
14:26
min/km
|
2:57
min/km
|
9.018,00
meters
|
6.900
kcal
|
5 comentaris. Leave new
Me ha encantado seguirte durante la carrera, ver los vídeos por los pasos de control y cómo ibas avanzando sin desfallecer en ningún momento. Eres admirable.
Espero que lo del bessó no haya sido nada.
Ya estoy deseando ver cómo te va el año que viene 😉.
Creía que tenía la cabeza muy fuerte y el tema del sueño totalmente controlado, como otros años, pero no fue así: nunca hay que dar nada por hecho. Pero saber que me seguíais a la distancia, me ayudó mucho a no desfallecer. Y al final lo del bessó (gemelo) no ha sido nada, solo una contractura o sobrecarga que ya se ha recuperado. Aunque sigo teniendo agujetas en las piernas, pero eso no me preocupa, casi me gusta 🙂 Y parece que las lesiones que arrastraba desde enero ya se están extinguiendo.
Mare meva, Elena. Enhorabona!
Enhorabuena Elena, eres un ejemplo de superación, tanto tú como Ramon. Un fuerte abrazo
Sois muy valientes y me alegro que te encuentres mejor. Enhorabuen. Mum.