El passat 25 de febrer vàrem participar en la Marató de Sevilla 2018, assolint un temps de 04:39:20 i 03:57:22 respectivament.
Hem quedat contents del resultat i de l’agradable cap de setmana que em passat en aquesta bella ciutat d’andalusa.
UTMB 2017
Per tercer any consecutiu, en Ramon i jo hem passat la darrera setmana d’agost a Chamonix, amb motiu de la celebració de l’UTMB, la gran festa del trail running. I per segona vegada hem intentat completar la mítica cursa que dóna la volta al massís del Mont Blanc, travessant tres països (França, Itàlia i Suïssa) i congregant milers de corredors procedents d’arreu del món.
Enguany, després de més de 44 hores de cursa, finalment sí he pogut assolir l’objectiu. En Ramon anava bé de temps i forces, però al quilòmetre 95, va decidir abandonar per precaució: s’enfrontava a la segona nit, feia molt fred i havia tengut problemes amb el seu impermeable.
Per a mi no va ser gens fàcil arribar a la meta. Vaig tenir molèsties a la zona del genoll des del quilòmetre 70 i vaig optar per dur un ritme molt suau a les baixades, recuperant temps a les pujades. L’estratègia em va funcionar i vaig aconseguir arribar a la meta en bastant bones condicions.
Durant les més de 44 hores de cursa vaig tenir molt de temps per pensar en tota la gent que m’ha ajudat a aconseguir aquest gran repte. La meva família, especialment en Ramon i la nostra filla Mireia, però també la meva mare i les meves germanes, que em varen estar seguint online tot el cap de setmana. Les meves grans amigues, n’Olatz i n’Aina, sempre inspirant-me i donant-me forces per seguir endavant.
També vaig pensar en el nostre grupet de “Salomones”: en Jaume, en Manolo… i especialment en el que ens va dir en Toni uns pocs dies abans de partir: “Si et fa mal alguna cosa, baixa un poc el ritme, intenta corregir la tècnica de carrera, trepitja diferent…”
Més d’una vegada vaig recordar el que em va dir en Roman mentre participava al Gran Trail Aneto-Posets, quan li vaig demanar per telèfon si encara continuava en cursa: “Clar que sí, encara puc caminar!!!”
Les paraules d’en Josep, secretari de Sa Milana, just abans de la sortida, també em varen ajudar: “Mai retirar-se. Si estàs malament t’atures, menges, descanses el que necessitis i hi tornes.”
En Ramon també ocupava el meus pensaments, no sabia res d’ell des del km 50, quan ens vàrem distanciar. Confiava que continués en ruta ja que com diuen els anglesos, “no news is good news”. Per sortir de dubtes, quan quedaven uns 20km per a l’arribada, a Vallorcine, vaig encendre l’aplicació de seguiment de corredors del mòbil i malauradament vaig veure que s’havia retirat. Aleshores vaig pensar que havia d’arribar a la meta fos com fos, almenys un dels dos ho havia de fer! I pensar en això em va donar forces per a l’ultima gran etapa, que va ser la més dura de totes, per la calor que es va posar a fer i pel cansament acumulat.
L’arribada a la meta va ser impressionant. En Miquel va sortir al meu encontre i em va filmar als últims quilòmetres. En Sebastià, que havia completat l’UTMB just unes hores abans, m’esperava a 500 metres. En Ramon em va acompanyar fins a l’arc de meta amb la bandera de Sa Milana. En Miquel Àngel i na Marta, filmant i cridant: “Elena, Elena, Elena”. En David, en Tomeu, n’Elo, n’Isabel… Vaig sentir “Amunt Milana”. La plaça plena de gent animant amb força. Impactant. No tenc paraules per descriure el que vaig viure.
Som molt afortunada i estic molt agraïda. I per intentar no oblidar aquesta vivència, he fet un vídeo clip amb els fragments filmats pels amics, els fragments de vídeo que l’organització fa quan arribes a cada control de pas, tant meus com den Ramon, algunes fotos del cap de setmana… i com a banda sonora la mítica cançó “Conquest of Paradís”, de Vangelis, la música que s’escolta just abans del tret de sortida de l’UTMB.
L’any que ve hi tornarem. En Ramon no es rendeix 🙂
Chamonix amb el cim del Mont Blanc al fons
Sopar al Poco Loco, un clàssic de Chamonix que no defrauda
Un poc d’aclimatació, pujant a Planpraz
Vistes de Chamonix des de Planpraz, punt de partida dels vols en parapent
Caminant un poc per Planpraz
Recollida de dorsals i 1r control de material
Photocall a la recollida de dorsals
Trobada de mallorquins Amics del Mont Blanc a Chamonix
En Ramon i jo a la sortida de l’UTMB 2017
En Ramon i jo pujant a Le Delevret
Baixant del Col de la Seigne
En Ramon i jo al Col Checrouit
Pujant al Gran Col Ferret
Arribant a la Meta, Chamonix, després de més de 44 hores de cursa
A la meta, amb els companys de Sa Milana
Lluint l’armilla de “Finisher”
Estació de tren de Chamonix
Passeig en Tren fins a Servoz
Servoz
Un poc de relax i desconnexió a Servoz
Estació de tren Servoz
The North Face Ultra Vertical: les sabatilles que duré a l'UTMB 2017
Foto feta el passat cap de setmana al Puig de Galatzó
No existeixen les sabatilles perfectes per a l'UTMB ja que és una cursa tan llarga que hi trobes molta varietat de terreny i de condicions meteorològiques: pedra, roca, lloses, grava, herba, sorra, asfalt, fang, aigua, fred, calor… Normalment les sabatilles que van bé per a una cosa, no van tan bé per a l'altra, així que a l'hora de triar, has de prioritzar.
L'ordre de les meves priorats és:
- Que siguin transpirables.
- Que siguin amples a la part de davant, perquè necessito espai per als dits.
- Que no s'aixequin gaire del terra perquè siguin estables.
- Que s'assequin de forma ràpida, si es mullen amb la pluja o travessant algun torrent.
- Que s'aferrin bé a terra i no rellisquin.
- Que siguin lleugeres.
- Que m'agradin estèticament.
En base a aquests criteris el dia 26 de maig em vaig comprar les The North Face Ultra Vertical. De primer la llengüeta semblava que em causava un poc de pressió sobre la part baixa del tibial, però després d'uns dies d'ús va desaparèixer la molèstia. També només inicialment, tenia la sensació que el peu ballava un poc dins de la sabata, però fermant-me bé els cordons es va acabar el problema.
A hores d'ara les sabates han fet uns 320km, inclosos els 84km de l'Open Cavall dels vent, i ja he decidit que aquestes seran les sabatilles que duré a l'UTMB 2017. No són perfectes, però compleixen amb tots els meus requisits i, a un més de la cursa, val més boig conegut que savi per conèixer.
A continuació publico algunes fotos comparant una de les sabatilles usades amb una de les noves que ja m'he comprat. Les usades encara les faré durar molts km més, però vull començar a “domar” també unes de noves, abans de la cursa, per si les necessito.
I tu? Quines sabatilles faràs o faries servir a l'UTMB?
La puntera aguanta molt bé, està intacta.
El taló es va deteriorar molt aviat, però no he notat que perdi la seva funció.
La sola, de la marca Vibram, aferra bastant bé. En moll l'he provat un poc a Cavalls del Vent i em va anar perfecte. Els tacs estan tots sencers i no estan gaire gastats, després de 320km.
Les zones més fines i transpirables de l'Upper s'estan foradant, però crec que el teixit resistirà gràcies a les zones més reforçades
Si no et fixes molt, hi ha molt poca diferència entre la usada (dreta) i la nova (esquerra).
Cavalls del Vent OPEN
El passat cap de setmana en Ramon, n'Olatz i jo vàrem fer una escapada al Pirineu per participar a l'ultra trail no competitiva Cavalls del Vent en modalitat OPEN.
Cavalls del Vent és una ruta circular d'uns 84km i 5.600 metres de desnivell positiu que uneix vuit refugis situats al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Les altituds de la ruta oscil·len entre els 900 i els 2.500 metres, aproximadament, essent el punt més alt el Refugi del Niu de l'Àliga. Cavalls del Vent existeix com a ruta senderista senyalitzada (amb unes subtils marques taronges) des de l'any 2003, i des de l'any 2009 també és l'escenari de la famosa cursa de muntanya actualment coneguda amb el nom de Ultra Pirineu.
Cavalls del Vent en modalitat OPEN se celebra des del 2014 i consisteix en completar la travessa en menys de 24 hores. El format de la modalitat OPEN Cavalls del Vent, sense senyalització addicional i sense el caràcter competitiu, fan que sigui un esdeveniment molt singular. És bastant habitual que la gent hi participi formant parelles o petits grups i que el ritme sigui més tranquil que en una cursa competitiva. I anar trobant les marques taronges del circuit, consultar el mapa i el track GPS, per no perdre's, és una part important del repte, una dificultat afegida que la fa encara més interessant.
N'Olatz, en Ramon i jo vàrem tardar 22 hores i 25 minuts en completar el circuit, superant alguns entrebancs que van sorgir durant el camí, com ara una caiguda d'en Ramon, un bastó que es va trencar i que vàrem “apedaçar”, més d'una dificultat per trobar el camí, a més de les inclemències meteorològiques: pluja, pedra, fort vent, llamps i fred. Malgrat tot vàrem gaudir moltíssim de l'experiència i la recoman fervorosament a tots aquells que els agradin les aventures de muntanya. Hem quedat enamorats de Cavalls del Vent OPEN, de Saldes i la seva gent, de l'Alberg Cal Manel on ens vàrem allotjar i de tot el Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Els objectius, assolits, en aquesta escapada eren passar una bona estona i fer un bon entrenament de cara al UTMB 2017, ja que el terreny, tipus de desnivell i alçada se sembla molt al que hi trobarem. I de pas aconseguir els 5 punts ITRA que es concedeixen a tots els finishers, per si els necessitam en el futur.
Refugi Lluís Estassen, a trenc d'alba, inici de la cursa
N'Olatz, en Roman, en Ramon i jo, just abans de començar l'aventura
