WebMaster i TrailRunner

Ahir, al programa La nit al dia, del Canal 33, la presentadora Mònica Terribas va entrevistar Enric Rovira-Beleta, arquitecte expert en accessibilitat. Rovira-Beleta, que va en cadira de rodes, va fer molt èmfasi en els beneficis que suposa per a tota la població en general, no tan sols per a les persones amb mobilitat reduïda, trencar les barreres arquitectòniques. Com a exemples va esmentar les persones que porten un carret de la compra, un cotxet d'infants, patins, etc. També va recalcar que actualment disposem de la tecnologia i coneixements per construir de forma accessible, sense que això impliqui oferir vies diferents per als “capacitats” i per als “discapacitats”, és a dir, sense que es noti que la construcció està adaptada. Va parlar principalment d'arquitectura, però el seu discurs és perfectament aplicable a l'accessibilitat de les pàgines web.

A mesura que millora la sensibilització col·lectiva i la legislació sobre accessibilitat, es fa més freqüent trobar pàgines web que ofereixen “versions accessibles”. Aquestes versions accessibles solen ser en format de text amb continguts simplificats. Però, igual que Rovira-Beleta, penso que aquestes “versions accessibles” no són la millor solució, en tot cas s'ha de veure com un últim recurs. On comença i on acaba la discapacitat? Qui s'atreveix a marcar una lína de divisió? Tots som discapacitats d'alguna manera o altra, és una qüestió de grau.

De la mateix manera com s'intenta integrar les persones amb problemes d'aprenentatge dins de l'aula “normal”, s'ha d'intentar que les pàgines siguin accessibles però sense distincions. Tothom se'n beneficiarà: els que naveguen amb dispositius especials com PDA o telèfons mòbils, els que tenen una connexió lenta, els que no saben o no volen instal·lar-se plugins, els robots de recerca com ara Google, els que estan poc habituats a navegar, els que simplement no veuen gaire bé i volen ampliar la grandària de la lletra, etc, etc.

Rovira-Beleta va dir que a la carrera d'Arquitectura seria necessari incloure una assignatura obligatòria sobre accessibilitat i que seria una assignatura destinada a desaparèixer, ja que amb el temps simplement es farien les coses ben fetes i ja no seria necessària. Passa una cosa semblant amb la creació de pàgines web. Per fer pàgines web accessibles no és necessari ser un gran expert en discapacitats (tot i que ajuda) i crear versions “especials”, sovint basta crear una única versió que compleixi els estandards que recomana el W3C i “dissenyar” pensant en la gran diversitat d'usuaris i dispositius de navegació que hi ha a la xarxa.

Supòs que ja haureu vist, llegit o sentit a parlar sobre la campanya “todos.es” que ha posat en marxa el Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme del Govern central. La pàgina en qüestió és molt lluny de ser un servei per a “todos”, ja que ignoren completament els estàndards, l'usabilitat i les directrius d'accessibilitat per a persones amb discapacitats que recomana el W3C. D'altra banda, per veure les notes de premsa és necessita disposar del “Windows Media”, és a dir que cal tenir els programes de Microsoft. Hi dedicaran 16 milions d'euros!